El camí prohibit comença així, però aquí no acaba la història:

El nou “noi d’or”

“The times they are changing”

- Bob Dylan 

Era altra vegada al tren de Mitja Distància. Res de porros entre vagons, ni als lavabos. Ja no érem uns nens i potser els temps havien canviat. Aquesta vegada estava acompanyat per un dels meus millors amics, l'X. De client va passar a ser amic, cosa que segons el putu Frodo no havia de passar mai i que malauradament a mi em succeïa amb freqüència.

Anàvem cap al punt de trobada. Feia 5 anys que treballava al mateix lloc, massa temps quan es tracta d'un negoci de drogues...

Aquest viatge era el meu últim tripijoc d'herba, i de tota mena de coses. En aquesta ocasió no comprava res; senzillament, o no tan senzillament, presentava l'X als meus contactes del poble, on mai hauria d’haver tornat per salut, seguretat, peles, dignitat i un munt d’aspectes més.

Vaig conèixer el poble a través d'una noia, una noia guapíssima , amb qui vaig estudiar Audiovisuals i que cantava en un grup de hardcore. Ella em va veure mort de gana i va voler presentar-me un bon contacte que tenia. Jo, a canvi, m’encarregaria que mai no li faltés herba a Barcelona, on ella baixava sovint. Podria haver-li dit alguna cosa més romàntica… però ella, no volia res, no sé per què es va avenir a presentar-me el contacte, potser per fer-se la guai, potser per ajudar. No sé si a mi o al seu contacte. Primer em va presentar un amic seu hippy que em va vendre un quilo per 3.000€ en ple estiu, 3€ el gram. Un bon preu, si tenim en compte que els interiors encara no havien explotat al voltant del 2006. Quan parlo d’ “explotar” faig referència a que no qualsevol tenia un indoor a casa. Us parlo d'un temps en què encara no hi havia associacions cannàbiques i l'herba que teníem es movia sota mà per gent com nosaltres. Els interiors, tot i que n'hi havia, eren molt cars i havia de passar pel Nano per contactar amb el Christian, l'holandès, que era alemany i que més tard es feia dir Jimmy. Si li deies Christian, et penjava el telèfon i no et venia mai més res, excepte si l’interessava molt, és a dir, a partir del mig quilo, un autèntic cabró. El seu mèrit era vendre herba a gent amb forats a les sabates, a 8€ el gram. Gent que preferia fumar a comprar-se sabates, i ell n'estava content. Després del quilo del hippy vaig fer diners i necessitava més herba. Per tant, el mateix rasta hippy em va presentar els caçadors. Eren tres, amb escopetes i 4X4. Parlaven de cocaïna, prostitutes i armes. Excepte això de les armes, tot ja estava bé. L’herba la tenien en quantitats industrials. El fet que portessin armes intimidava una mica, però tenia el seu què. Ben aviat tindria diners, ja que cada vegada que anés al poble guanyaria almenys 700€. Ells em deixaven el quilo a 2300€, es a dir a 2,3€ el gram, i jo venia l'herba a 3, és a dir, a 3.000€. I tot això, en una tarda. No vaig fer molt de cas al que em va dir el meu avi: "Si t'ofereixen portar un paquet digues que no". I quin paquet!

A vegades segons de qui fos el cultiu també me la deixaven a 2. En el món de l'herba sempre es parla de: a quan va? A 3, a 4, a 5, a 6... Però, en el meu cas sempre es multiplicava per mil. La raça de l'herba era la famosa NY Diesel. També tenien Lagrimosa, Naranjito i d'altres indefinides, però bones, tot i que últimament havia baixat la seva qualitat. En realitat, es podria dir que feien el que volien amb mi.

Va ser una mica tard quan vaig començar a adonar-me’n que, quan més a prop penses que estàs del poder, més por has de tenir-ne. No sé on ho vaig llegir, però era real. Al principi, els caçadors em feien gràcia, però, de mica en mica, vaig començar a sentir comentaris de l'estil: "Aquí si ve una puta potser no en surt" o "Si algú ens la fa, cop de garrot". No eren bromes molt agradables, i eren cada vegada més crues. Ells també se’n reien de les meves històries de putes i speed, però, més aviat se’n reien de mi. Ells, l'herba, la treien d'uns pagesos, que amb unes putes i un bon sopar els hi feien els quilos de la temporada, i a mi me la venien a preu d'or, no de colacao, que és el preu real de la droga. Portaven un Nissan Navara i d’altres cotxes, i somiaven amb Mustangs. Pel camí que anava… el Navara ja els hi havia pagat, ara només em faltava comprar-los un Mustang. El cas és que havia decidit desvincular-me de tot aquest món. Pels deutes i problemes importants que havia tingut. I no se'm va acudir altra cosa que fer el que la noia del poble va fer amb mi: presentar tots els meus contactes, aquest vegada, a canvi de diners, suficients per pagar deutes i fumar a ritme de 30-50 gr diaris d'herba (les quantitats són de debò. Si no, que li preguntin a l'X, que ara seria el meu camell) fins a l'arribada del dia de l'entrada en el centre de rehabilitació. El tracte van ser 3.000 €, un quilo a preu de mercat. Poc, tenint en compte els problemes que tenia. Molt, considerant que passava un marró important al meu amic X. La reunió va ser senzilla. Ens van portar amb el Navara a la masia. Allí hi havia la llar de foc. No em vaig poder estalviar la ironia de dir "us presento el nou noi d'or" i després vaig fer broma amb què m'havia comprat una Stratocaster i tenia ganes de tocar com en Jimmy Hendrix, i que col·locat no podia, ja que tampoc era en Jimmy Hendrix. Vaig parlar de tocar la guitarra i de cantar i ells de tocar la bateria. Tot dobles intencions que tots coneixíem. Tocar la bateria era fotre un garrot. Cantar era parlar més del compte i tocar la guitarra era fitxar i apunyalar... Érem unes joies unides que se separaven per sempre, vaja. L'X va comprar més d'un quilo i va arribar el moment d'anar cap a casa. Ens van deixar a l'estació i allí vam esperar el tren. L'X estava content amb el tracte. Li solucionava la vida durant el meu ingrés, teòricament de 21 dies. Ell era el meu únic comprador gran, a banda del Nano, amb el que els negocis no funcionaven. Ara l'X tenia la font i jo tenia l'esperança de desintoxicar-me i oblidar-me de tots els problemes. Em pensava que seria fàcil.

Rafel Palomo